Components:
CAROL GARCIA veu
DAVID GARCÍA guitarra
CAMILO GONZÁLEZ guitarra
RAUL ESTARLICH baix
GERARD VERCHER teclats acordió
XAVI BOSCH bateria
Limbotheque, una banda que pot anar del pop al jazz passant pel swing més divertit, country, so fronterer tex-mex, chanson francaise amb aroma de cabaret, tints gitanos d’Europa de l’Est, fins i tot donar un lleuger rodeig pel soul o, per què no, ficar-se de cap en el més genuí so “banda municipal de poble de tota la vida”. Tot això segons convinga i en dosis adequades per a donar una barreja d’estils impossible que aconsegueixen cristal·litzar molt bé al costat de la veu de la seua cantant Carol. Cançons cantades en castellà, anglés i francés per a acabar de dinamitar totes les fronteres i una tendència natural a sonar “*viejuno y optimista”.
*Limbotheque? Una discoteca als llimbs? Uns valencians als llimbs de la música de festa?
Aquesta troupe d’instrumentistes eixits de la terra de les bandes de música i del bakalao, té el seu origen en el duo que van formar dos amics de la infància, Carol i David. La seua afició a ajuntar-se per a fer cançons, va derivar en un pastitx musical de gustos tan dispersos com originals. Va contribuir especialment la formació com a actriu de Carol i les seues estades en París i Londres. Llavors van arribar els discos (The Way, The Wind, The Van i Mon diable) publicats en xicotets segells locals ; com a conseqüència, la seua actuació en la Plaça del Rei de Madrid en les passades Festes de l’Orgull Gai.
La casualitat va voler que un productor de gustos tan eclèctics i dispersos com ells, es fixara en la proposta artística del grup. L’artística i la musical. L’artística estava representada per la cantant, una juxtaposció entre les pin ups i les xiques del neorealisme italià (no el de Berlusconi, l’autèntic, el de Sofía Loren i Anna Magnani). La musical era especialment elaborada: sons de teclats dels 70, saxos, trompetes, pitos chuflas, dobro, contrabaix… una falla discotequera, una festa completa.
La idea d’utilitzar tot eixe pontencial artístic, per a revisitar el repertori popular de les grans cançons europees i americanes, eixes que viuen als llimbs de la nostra memòria, era una manera de seguir els consells del mestre Leon (cançó oïda, cançó aplaudida) i provocar la implosió dels seus entramats musicals per a retornar-les com si hagueren sigut escrites la nit d’anit.
FolKabaret va ser gravat com a concert en directe en els estudis TAST de Madrid, l’agost de 2011. Actualment, està disponible en les matinades de la 1 i la 2 de TVE i eixirà a la venda amb un suport doble (CD/DVD). Huit cançons FOLK (populars) i dues composicions pròpies (Idumea Princess i Satanasia) amb una posada en escena digna del més atrevit KABARET burlesque.
Aquest treball ha tingut un equip de luxe. Dirigit per Alejandro Vallejo (Director del Programa Metròpolis), Produït per José Luis Rupérez (Premi Ondas 1993, Grammy Llatí 2003), amb Toni Garcia (Onanua) Fran Goude (TAST) al comandament de l’Enginyeria de so, i Juan Carlos Gómez (guanyador de dos premis Goya) com a director de Fotografia. LIMBOTHEQUE són els responsables dels arranjaments i la producció musical
Atrevir-se amb cançons que han sigut interpretades per Johnny Cash o James Taylor, per Carusso o pels xiquets dels jardins d’infància (impagable la versió de “Mensonge on i va” (Comptarem mentides, en francés) demostren una gosadia típica del punk o de les xarangues festeres del llevant.
Resumint, pop, jazz, country, soul, Montmartre, banda del empastre, chanson, Nino Rota, timba eròtica musical, sons hawaiians i tot això cantant en rus, italià, irlandés, francés, espanyol de valència…
Els dels Llimbs i els veïns infernals de baix estan de sort, per fi tenen discoteca.